dilluns, 13 de setembre de 2021

Hem perdut una gran oportunitat

 

[Estrella Gil] Pandèmia i discapacitat. Hem perdut una gran oportunitat

 No Comment

Març de 2020, es declarava l’estat d’alarma a Espanya. Solament es podia sortir de casa per tasques fonamentals (anar a treballar, comprar queviures i poc més) bars i serveis no fonamentals tancats, horaris estrictes i molt limitats per sortir de casa. De sobte, la població en general estava patint les mateixes circumstàncies que qualsevol persona amb discapacitat pateix al llarg de la seva vida. Sense llibertat per sortir quan vol de casa seva, amb uns horaris imposats per altres persones. Sense possibilitat d’accedir a certs locals per les seves barreres arquitectòniques, ni tan sols per utilitzar els serveis a bars o supermercats.

Tot això va provocar un gran rebombori per què sentien que els atacaven els seus drets fonamentals. Els diaris van publicar notícies sobre persones amb problemes d’incontinència urinària que no podien utilitzar els serveis de bars i supermercats lliurement. Oh! De veritat! Això exactament li passa a qualsevol persona amb mobilitat reduïda que utilitza cadira de rodes o similar quan vol anar al servei i es troba al carrer i no troba cap servei adaptat a dins d’un establiment accessible. S’ha fet alguna cosa per solucionar-lo? No. A Barcelona es va crear un llistat de serveis públics que després no es va publicar per por a provocar cues de gent contràries al protocol COVID. Així que no puc assegurar que aquest llistat especifiqués si els banys eren adaptats o no. Avui dia, som l’únic col·lectiu que continua amb aquest problema. En deixar de considerar-se un problema per a la població en general, va deixar de ser notícia. Les persones que utilitzem cadires de rodes continuem sense poder utilitzar els serveis de qualsevol bar.

Les mesures extraordinàries que es van posar en marxa durant la quarantena, com ara concerts o actes en línia, van dir que seria una modalitat que perduraria en el temps per vendre entrades per la modalitat en línia i apropar la cultura a més públic. Vam comprovar que les reunions de treball es podien fer en línia, inclús un contracte es podia signar a distància amb la signatura digital. Una gran oportunitat per reduir vols i trajectes! Una gran oportunitat perquè persones amb mobilitat reduïda poguéssim assistir a espectacles o congressos llunyans! Una gran oportunitat per deixar de destruir la capa d’ozó! Una gran oportunitat… perduda. La presencialitat s’ha tornat a imposar i ja ningú es recorda d’activar una càmera per aquell que no vol o no pot desplaçar-se. Tornem a perdre els de sempre.

Un altre tema conflictiu va ser l’escolarització presencial dels nens, encara que no hi havia garantia en cap moment que no existís risc de contagi als centres escolars. En general, els nens agafen la COVID lleument o de manera asimptomàtica, però també van haver-hi casos de nens ingressats a les UCI, o que pateixen greus seqüeles o, lamentablement, difunts. Un altre problema era el seu nivell de transmissió del virus. Molts nens no han visitat als seus avis durant mesos per no perdre’s el curs escolar. Alguns nens han tingut educació domiciliària per problemes greus de salut. I altres no han acudit al centre escolar per conviure amb persones d’alt risc. Això vol dir que si el metge considera que el nen o una persona amb qui conviu té risc de morir en cas d’agafar la COVID per causa de patologies prèvies el pediatre ha de signar un formulari que s’envia a Educació i s’assigna un professor a domicili o educació telemàtica. Això és fàcil d’aconseguir? Depèn del pediatre que t’hagi tocat. Existeix un llistat de patologies que et garanteix la seva signatura, però quan la teva patologia o la del teu nen no surt a aquesta llista, comencen els problemes. I si, simplement, una família sense cap patologia pretén que el seu fill no assisteixi a classe durant la pandèmia per pur instin de protecció ho té ben negre.

Facilitar l’educació a distància pot suposar una nova oportunitat per estudiants amb mobilitat reduïda també. Per als nens fascinats amb la tecnologia inclús pot incrementar la concentració. A professors d’alt risc van obligar-los a treballar presencialment quan el més factible era que donessin classes telemàtiques a tots aquells nens que ho demanessin. Una altra gran oportunitat perduda.

Amb el teletreball va passar una cosa semblant. Va quedar clar que el nostre país no estava preparat per aquest nou repte quan en altres països és una forma de treballar habitual. Hem descobert amb la pandèmia que el teletreball és possible en molts casos, fent possible així, la conciliació familiar i laboral, reduint trajectes i emissions de CO₂. Però ningú va veure l’oportunitat d’un canvi. Ningú va pensar que el teletreball és sostenible en el temps. Per al col·lectiu amb discapacitat no va suposar un increment d’ofertes de treball, en el cas de ser demandants de treball. Una altra oportunitat perduda.

I per finalitzar, la vacuna. Va aparèixer la vacuna i el primer col·lectiu a vacunar va ser el més vulnerable, lògicament. La gent gran van rebre les seves vacunes i a continuació, les persones amb discapacitat. Va haver-hi una mica d’embolic perquè solament citaven a les persones que tenien reconeguda la dependència (un concepte diferent de la discapacitat i que no totes les persones amb discapacitat tenen reconeguda o ni tan sols la tramiten). Però el maltractat personal sanitari, un cop mes, va fer un treball excel·lent tot i les traves burocràtiques. La vacunació ha anat força bé. També hem tingut que suportar als negacionistes i la por a la nova vacuna, però està comprovant que tot va millor gràcies a la vacunació. El fet de tornar a fer vida normal massa aviat pot arribar a complicar encara una mica més la situació. Necessitem un alt nivell de vacunació en qualsevol franja d’edat.

Aquesta pandèmia ha demostrat la falta d’inversió en investigació, en personal sanitari i professorat o personal de seguretat. Tot això ha passat factura en vides humanes. Aquesta pandèmia ens ha demostrat que les eines per un món millor ja existeixen, però no interessa utilitzar-les per interessos econòmics.

Estrella Gil García, Escriptora i activista de Prou Barreres

diumenge, 1 d’agost de 2021

LA FALSA SOLIDARIDAD


Las personas que tenemos una discapacidad, cualquiera que ésta sea, no queremos ni la compasión, ni la condescendencia ni la ayuda caritativa y puntual de nadie. Y esto no es ni por un orgullo desmedido ni por un desprecio a la buena voluntad y a la generosidad de la gente. Es más, este comportamiento altruista y solidario siempre lo agradecemos con creces.
Sólo queremos ser ciudadanos como los demás; que nadie nos eche una mano a saltar obstáculos y barreras; lo que pretendemos es que éstos no existan y que las leyes sobre accesibilidad se cumplan en la medida que se promulgan.
A lo que aspiramos es a ser autónomos e independientes el mayor tiempo posible y que nuestros impuestos ( con los que cumplimos como cualquier ciudadano), sirvan también para que nuestra vida sea lo más cómoda y fructífera posible.
Sin embargo, esto que parece tan obvio y aceptable y que dice mucho de nuestra fuerza y capacidad de lucha, es frecuentemente arrojado al cajón del olvido, al de las cosas que pueden esperar o al de los asuntos para los que no hay recursos por parte de las diferentes administraciones e instituciones de esta España nuestra. Por no hablar de los recortes inmisericordes que se acaban de hacer sobre prestaciones y ayudas en aparatos ortopédicos que facilitan nuestra vida cotidiana: sillas de ruedas, ortesis, prótesis, etc.
La mayoría de nosotros , si quiere seguir teniendo una vida autónoma digna e independiente, debe costearse todo este aparataje de su propio bolsillo y estos elementos no son en absoluto baratos, porque como todo lo que se consume en esta parte del mundo, de su fabricación se aprovechan sobremanera todos los productores de los materiales necesarios y sus respectivos intermediarios. En este aspecto, la discapacidad genera mucho dinero.
El problema está en aquellas personas que no tienen los recursos económicos suficientes para acceder a los nuevos avances en Ortopedia. En este caso, la mayoría de ellas se tienen que conformar con quedarse encerradas en casa o seguir dependiendo de alguien que los pueda sacar a la calle en una silla de ruedas antediluviana.
Y lo mismo podríamos decir de aquellas otras que viven encerradas en sus hogares porque su bloque carece de ascensor y sus vecinos no pueden o no quieren invertir su dinero en la colocación de uno ya que todos ellos son gente sana, fuerte y con un magnífico físico que no les impide subir escaleras. Tampoco en esto las instituciones ayudan demasiado. Las subvenciones son pocas, muchas menos desde que llegó la maldita crisis; llegan tarde y mal y siempre son los propietarios los que tienen que adelantar el montante de la obra y esperar luego a que la administración abone dicha cantidad.
Esta es la falsa solidaridad a la que me refiero; la que se pregona de cara a la galería; la que tiene como objetivo primordial destacar la labor de los organizadores y no la de la gente necesitada; a la que recurren nuestros dirigentes en sus mítines electorales para luego olvidarse en el mismo instante en que se bajan de la tribuna.
Que nadie vea en mis reflexiones ningún atisbo de rencor o amargura. Yo, que fui tocada por la polio el mismo año en que el doctor Salt descubrió la vacuna, he sido y soy una privilegiada. Cuando aún nadie hablaba de la cacareada y mal entendida integración; cuando ni siquiera se la esperaba, yo fui una niña igual que las demás allá en la escuela pública de mi pueblo, con mis amigas de entonces, con las de después, en mis estudios posteriores y en cada uno de los lugares que formaron parte de mi niñez y juventud. Así pues, jamás fui marginada ni ninguneada. Nunca se me relegó a un segundo plano en ninguna de las actividades que emprendí y siempre se me valoró en función de mis capacidades intelectuales y personales.
Y esto viviendo durante buena parte de mi existencia en una cruel y opresiva dictadura. Alguno pensará que todo esto fue fruto de mi posición económica y social. Nada más lejos de la realidad. Mis orígenes son humildísimos y en casa, en muchas ocasiones se carecía de lo más elemental y básico. Lo que sí tuve siempre fue un amor infinito a mi alrededor y una claridad de ideas sobre mi futuro por parte de mis padres que se pusieron a labrarlo con infinito esfuerzo.
Por todo ello constato ahora está realidad que me duele tanto. Porque se supone que en pleno siglo XXI no deberíamos estar retrocediendo de esta manera en justicia y recursos sociales.
María José Ramos Mesa
Miguel Hidalgo Herrerias, Agusti Codina Nesplé y 12 personas más
3 comentarios
2 veces compartido
Me gusta
Comentar
Compartir

diumenge, 15 de novembre de 2020

La dignidad de la silla.

La dignidad de la silla.
Sentarte después de haber caminado mejor o peor, pero erguida, no resulta nada fácil.
Pasar de andar a rodar es muy duro, y algunas nos resistimos hasta el final.
Y no es duro porque no sea más cómodo.
En absoluto. A muchas rodar nos permite ir a lugares que ni soñábamos antes.
Rodar nos da alas.
Y sin embargo se vuelve tortura por todas las barreras e inconvenientes que te encuentras día a día.
Incluso las miradas de los demás son más lastimeras cuando te ven rodar que andar,
aunque cuando una sufre de verdad sea caminando.
Es como si la silla llevara incorporada un mecanismo que te roba la dignidad.
Se te niegan mil derechos al sentarte.
Ir por la calle se convierte en una carrera de obstáculos en la que constantemente tu vida peligra, y no es una exageración, desgraciadamente, ya son unos cuantos muertos que lo atestiguan.
Al sentarte, es imposible entrar a muchos lugares, públicos y privados.
Si consigues hacerlo, puede que tu destino sea una esquina “reservada” ,
ni siquiera puedes elegir el sitio en el que colocarte.
De mear y cagar, mejor ni hablamos.
Y si todo no es suficiente, al topar con la falta de conciencia y las respuestas crueles
la poca dignidad que te quedaba se desparrama ante el sinsentido de quienes se creen a salvo de estar ahí sentados.
Un poquito más de amor, por favor.

Maria Gómez Camionero

dissabte, 18 d’abril de 2020

La mirada que no hi veu (… en una societat discapacitada)


Aquests dies de confinament, sense poder sortir de casa o fer-ho només quan és absolutament necessari, sense poder gaudir dels serveis o comerços de la ciutat, sense poder accedir a la feina o poder anar de visita a casa d’un familiar o amic, ens posen en una realitat que, com a mínim per a moltes de nosaltres, era desconeguda. Ara ja no costa imaginar-se que una mateixa no pugui anar al col·legi, a la universitat, a treballar, de compres o al cinema. No costa perquè ho estem constatant en pròpia pell.
I dic per a moltes de nosaltres perquè no ens hi podem incloure totes. La realitat que estem vivint ja formava part dels col·lectius de persones amb diversitat funcional abans de la crisi del CoViD·19; persones amb mobilitat reduïda que viuen en un pis sense ascensor…, comerços, col·legis, instituts o universitats no inclusives…, dones maltractades pels seus familiars o company en situació de no poder demanar ajut…, la solitud dels nostres avis i àvies… Ara, amb el confinament, ens podem veure reflectides en aquesta realitat.
Massa sovint, però, creem pobresa “en tots els aspectes” ignorant l’exclusió aliena i generant una situació de desconnexió. Aquesta pandèmia ens ha aïllat unes persones d’altres o ha convertit a molta gent en discapacitats sense caure a la percepció de què existia ja un col·lectiu que, socialment parlant, patia un virus pitjor com és el del rebuig social, de la desigualtat, del prejudici i, per tant, al rebuig a la persona amb discapacitat.
Resulta curiós que la realitat que vivim actualment sigui la mateixa que ha invisibilitzat, durant anys i amb la negació, a les persones amb alguna discapacitat o, senzillament, persones grans; confinament, aïllament, solitud i la pèrdua de llibertat de passeig. Almenys, és graciós que aquesta “realitat aïllada” que vivim un sector de la població, ara sigui portada dels mitjans de comunicació i que parlin de la “d’aïllament social”.
Però mentre aquesta situació actual desapareixerà, per la nostra resiliència i perquè es revertirà la crisi del CoViD·19, continuarà essent una realitat per als milers de persones amb discapacitat (fins a un 7% del total de la societat catalana) que viurem amb “l’altre virus”. Per a massa persones, aquesta negació a poder sortir de casa, a poder guanyar-se la vida, a poder gaudir d’un restaurant o d’una cervesa amb les amigues, no és res de nou, ni excepcional, ni estrany. I continuarem essent invisibles i invisibilitzades dins una societat que viu una discapacitat que l’angoixa, la frustra i que la consumeix per una manca total d’empatia i sororitat.
Tant de bo ens adonem del privilegi que tenim de formar part d’aquest projecte anomenat societat i compartir les nostres capacitats i emocions amb la resta de persones. Aquest dret, però, no el podem gaudir totes… encara.
Montse Petita, Prou barreres i Militant de la CUP

diumenge, 2 de desembre de 2018

Manifest dia internacional de la disCapacitat.

El ple exercici dels drets de ciutadania de les persones amb discapacitat està inevitablement supeditat a la possibilitat d’accedir, utilitzar i gaudir de tots els entorns, béns, productes i serveis que ofereix la societat en tots els àmbits. Així, l’accessibilitat universal s’entén com un dret necessari per l’exercici ple dels drets humans que consagra la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i, per tant, es tracta d’un bé social bàsic que cal garantir. En aquest sentit, històricament, la incorporació de les persones amb discapacitat al mercat de treball ha estat molt baixa com a conseqüència de les barreres d’accessibilitat i de situacions de discriminació. De fet, només el 38% de les persones amb discapacitat en edat laboral treballen. A més, ara s’hi suma una situació de precarització del mercat de treball, de pocs llocs de treball disponibles i una realitat social i laboral que fa que tenir una feina no garanteixi la inclusió social. Per avançar en la inclusió laboral de les persones amb discapacitat hem de fer un enfocament integral, que reformuli les polítiques, estratègies i plans que han contribuït a crear ocupació, a millorar les condicions d’ocupabilitat, a facilitar l’accés a un lloc de treball de qualitat i a impulsar el desenvolupament professional. Un canvi de model pel qual és imprescindible el diàleg i la col·laboració amb les entitats representatives de les persones amb discapacitat i les seves famílies.
Unes entitats que han estat pioneres en la definició de nous models d’atenció social i en l’articulació del moviment associatiu, però que estan veient greument afectada la seva solidesa i continuïtat per la seva forta dependència del finançament públic i baix accés a fonts de finançament privat. Per això, i per fomentar la participació pública de les persones amb discapacitat, cal revisar l’actual model de finançament de les entitats, siguin o no prestadores de serveis públics, i garantir-ne la seva sostenibilitat. Perquè si garantim l’accessibilitat universal i un moviment associatiu fort, garantim els drets humans de les persones amb discapacitat.
COCARMI / Proubarreres

dimarts, 3 de juliol de 2018

Prou Barreres presentà 18 mesures per fer efectiva l’accessibilitat universal a la ciutat.

Prou Barreres presentà 18 mesures per fer efectiva l’accessibilitat universal a la ciutat. Va ser el passat 21 de juny, en una roda de premsa al casal cívic de Ca n’Aurell:
1. Reforçar el Pacte Terrassa per l’accessibilitat amb mesures i protocols perquè el seu poder transversal sigui efectiu per assolir la plena accessibilitat dels productes, béns, entorns i servveis, de manera que les persones amb discapacitat puguin exercir plenament els seus drets en igualtat de condicions que la resta de ciutadanes i ciutadans, d’acord amb la Llei Geeneral de Drets de Persones amb Discapacitat RDL 1/2013 efectiu 4/12/2017
2. Incorporar a tots els protocols d’actuacions municipals l’accessibilitat universal.
3. Incorporar a tots els protocols organitzatius d’activitats municipals l’accessibilitat universal (Fira Modernista, Festa Major, cavalcades…).
4. Incorporar a tots els protocols d’información l’accessibilitat universal per avançar en la inclusió social de les persones amb discapacitat.
5. Fer requeriment davant tot incompliment en accessibilitat universal.
6. Fer requeriment perquè treguin de les voreres els pals elèctrics, per garantir el dret a participar en igualtat i no discriminació.
7. Llistat d’edificis municipals que s’han de fer accessibles per a tothom.
8. Llistat de projectes d’obres pendents d’executar que incorporen l’accessibilitat.
9. Superàvit del 2017, conèixer les inversions amb accessibilitat previstes.
10. Crear la comissió per ajustos raonables per reforçar el treball de col·laboració que s’està fent amb la responsable de l’Oficina Tècnica per la Promoció de l’Accessibilitat Universal.
11. Millorar el control de l’espai públic per garantir el dret a l’accessibilitat universal (sacs d’obres, motos, bicis, aparcaments, reservats, terrasses…).
12. Crear una comissió per avaluar el Pla Estratègic, tal i com diu el mateix Pla.
13. Tornar a donar les ajudes per a fer l’accessibilitat als establiments comercials.
14. Informe del recorregut pels comerços del centre, tal i com es va comprometre.
15. Donar ajudes a les comunitats de veïnes i veïns per l’accessibilitat.
16. Transport públic, s’han d’acabar de fer accessibles per a tothom totes les parades i acabar de reparar la megafonia interior dels busos.
17. Fer campanya pel dret a l’accessibilitat (establiments, comunitats…).
18. Millorar la sensibilitat i la conscienciació social mitjançant les accions adequades en matèria d’accessibilitat universal, fomentar la no discriminació de les persones amb discapacitat, vetllant pel principi d’igualtat d’oportunitats.

dijous, 8 de febrer de 2018

DISCURS DE PROU BARRERES EN MOTIU DE LA DISTINCIO 15.12.2017 Premi Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Terrassa (ICATER)


 Sr. President, amics, companys, en nom de la entitat guardonada, Prou Barreres, m’agradaria oferir-vos unes paraules d’agraïment i de compromís, intentaré ser clar, concís i breu
Hi som a la segona dècada del segle XXI, tot just ara fa uns anys que part de la humanitat comença a tenir consciencia dels drets de les persones. La declaració dels drets humans de 1948 es universal i ja han passat 69 anys, no faré un resum dels logros conquerits, tot hi que anem a ralentí per una sèrie de motius prou coneguts, es evident que s’han fet coses importants però encara hi ha molta feina a fer, hem de mirar al futur amb ulls de progrés i plens de generositat.
A nivell planetari moltes son les restriccions que no fan possible una fluida i eficaç aplicació i desenvolupament dels drets humans, les causes son tan externes al esser humà com produïdes per ell mateix.
De les causes externes tenim fenòmens meteorològics que en part afecten a la fam en el mon, actualment hi ha 815 milions de persones que passan fam, 155 milions de nens que pateixen retràs en el creixement, la desnutrició aguda amenaça a 52 milions de nens  ( 8% de la població de nens menors de 5 anys) una situació inadmissible l’any 2017
Hi ha motius desenvolupats pel propi esser humà, la seva avarícia, la seva cobdícia, la seva incompetència, las guerres, ..... (PAUSA ) pel mon Pul·lulen individus que actuen com autèntics depredadors, en el millor dels casos o normalment com paràsits socials que son, tots ells amb els seus actes contribueixen a la construcció de barreres pel creixement i desenvolupament dels drets de les persones humanes.
A Prou barreres som conscients que les barreres mes difícils de superar son les barreres mentals, dons be, aquí tenim un motiu per iniciar el camí de treballar pel desenvolupament dels drets de les persones, es a dir, intentar canviar la mentalitats individuals.
A Prou Barreres som conscients de que a cada dret li pertoca una obligació, un compromís.
A Prou Barreres sabem que el compromís genera activisme
Si canviem les mentalitats de les persones canviarem el mon per això considerem que “Servir a la humanitat es la millor obra d’una vida”.
Senyores , senyors, moltes gracies.