dijous, 17 de novembre de 2022

Trato discriminatorio en Montserrat.

 Que un día te vaya bien depende en gran parte de las personas con quien te cruzas. Y lo digo como miembro y activista de Prou Barreras y persona que llevo toda la vida luchando por nuestros derechos, por una sociedad inclusiva y accesible para todas las personas.

El dia 13 de noviembre del 2022 ,subí a Montserrat con unas amigas que venían de fuera de Cataluña, y no fue precisamente por problemas de accesibilidad, sino por culpa de gente incompetente y sin ningún tipo de empatía que trabaja allí, que tuvimos una experiencia bochornosa.
Una persona a la que pedí acceder al camerino de la Virgen me dijo que podíamos subir las cuatro por donde lo han hecho medianamente accesible. El trabajador que estaba a pie del elevador (que hace años que es casi inaccesible subir al mismo) solo hizo que ponerme trabas y hacernos un maltrato exagerado a mí y a mis amigas sobre todo, las humilló con sus malas maneras y palabras a dos de mis amigas negándoles la entrada por donde me hicieron entrar a mí y faltándoles al respeto. Cuando dijo que iba a llamar a seguridad, pensaron que seria ideal ya que esa persona conocería la Convencion de la ONU sobre los derechos de las personas con discapacidad, pues No. En fin una pena, no era necesario, esa posición de fuerza hacia nosotras como si fuéramos terroristas, simplemente es un derecho ya contemplado internacional, que los acompañantes de una persona con discapacidad van juntos, no tienen por qué separarlos. Solo quería entrar en la capilla de la Moreneta con ellas y mostrársela. El trabajador a pie de acceso y el de seguridad que bajó dijeron que éramos conflictivas. No mostraron empatía ni respeto ni humanidad, ni me tuvieron en cuenta mis derechos. Me sentí degradada como persona en mis derechos como nunca antes lo había sentido.
Ah! Por no decir que no pudimos entrar en la iglesia….me sentí avergonzada de como nos trataron, en ningún país europeo a una persona con discapacidad la dejan esperando 1 hora para luego no dejarla entrar. En fin espero que este escrito llegue al Abad al patronato y a la Generalitat ya que la imagen que estan dando es penosa y no acorde con el lugar el cual representan.

dissabte, 26 de febrer de 2022

Manifest Dones Prou Barreres

 La violència de gènere continua sent una xacra de la nostra societat i cada dia és notícia als informatius. Cada feminicidi és tota una família destruïda i la sensació que la nostra societat no avança com hauria d’avançar.   Un col.lectiu invisibilitzat a les estadístiques de violencia de gènere és el de les dones amb discapacitat, un fet denunciat. Encara que aquest col.lectiu és molt més vulnerable que qualsevol altre i freqüentment ignorat pels medis de comunicació. El fet que una dona vagi a denunciar al seu agressor a comissaria ja pressuposa un grau d’ independencia que no sempre té. Potser no pot ni sortir de casa sense el seu permís o la seva ajuda. Potser no pot denunciar per telèfon perquè ningú la entenc i el mosso de torn li demana  parlar amb alguna altra persona amb qui s’ entengui millor. Amb qui? Amb el seu agressor? Això està passant.   Cal canviar la cultura de servei. A urgències d’un centre mèdic  o a qualsevol comissaria s’hauria de fer obligatori una sensibilització vers a la diversitat. Que no ens trobem un metge espantat davant del nostre embaràs tenint una discapacitat, que no es trobem un policia astorat per què no pot tramitar la denúncia que vol fer una dona muda. Calen noves mentalitats i nous recursos, com ara, un policía i un metge sensibilitzats amb la diversitat, coneixedors de la llengua de signes i una gran dosi d’empatia.   És molt trist el seguiment mediàtic de violències de gènere quan afecten a col.lectius minoritaris, com ara, inmigrants, discapacitades…. On inclús es dóna cabuda als micromasclismes alegrement.   Des de la comissió de dones de Prou Barreres continuarem lluitant per l'empoderament,  els drets, la dignitat i les oportunitats dels col·lectius invisibilitzats.   I per això diem: NO a ser ciutadanes de segona; NO a la resolució i etiqueta mèdica; NO als estigmes; NO a les violències de gènere, institucionals, estructurals; NO al menyspreu; NO al capacitisme.   I, per tant. PROU d'aquesta justícia patriarcal i prou a la Violència institucional que ens oprimeix  i violenta a totes les dones i encara més a les companyes migrades, racialitzades,  empobrides, trans, LGBTI i amb diversitat funcional.  NO a la vulnerabilitat dels drets de les dones amb diversitat funcional i salut mental. Per això REBUTGEM: El masclisme, feixisme, classisme, racisme, colonialisme, capitalisme i capacitisme.   També rebutgem la incidència del CAPACITISME en el món laboral sobre totes les dones,  però més sobre les dones diverses.   I si cal transformar, transformarem! I si cal barallar-nos amb les normatives, ho farem! Tinguem-ho clar: un dret no és una cosa que algú et dóna, és una cosa que ningú  et pot prendre.  

dilluns, 13 de setembre de 2021

Hem perdut una gran oportunitat

 

[Estrella Gil] Pandèmia i discapacitat. Hem perdut una gran oportunitat

 No Comment

Març de 2020, es declarava l’estat d’alarma a Espanya. Solament es podia sortir de casa per tasques fonamentals (anar a treballar, comprar queviures i poc més) bars i serveis no fonamentals tancats, horaris estrictes i molt limitats per sortir de casa. De sobte, la població en general estava patint les mateixes circumstàncies que qualsevol persona amb discapacitat pateix al llarg de la seva vida. Sense llibertat per sortir quan vol de casa seva, amb uns horaris imposats per altres persones. Sense possibilitat d’accedir a certs locals per les seves barreres arquitectòniques, ni tan sols per utilitzar els serveis a bars o supermercats.

Tot això va provocar un gran rebombori per què sentien que els atacaven els seus drets fonamentals. Els diaris van publicar notícies sobre persones amb problemes d’incontinència urinària que no podien utilitzar els serveis de bars i supermercats lliurement. Oh! De veritat! Això exactament li passa a qualsevol persona amb mobilitat reduïda que utilitza cadira de rodes o similar quan vol anar al servei i es troba al carrer i no troba cap servei adaptat a dins d’un establiment accessible. S’ha fet alguna cosa per solucionar-lo? No. A Barcelona es va crear un llistat de serveis públics que després no es va publicar per por a provocar cues de gent contràries al protocol COVID. Així que no puc assegurar que aquest llistat especifiqués si els banys eren adaptats o no. Avui dia, som l’únic col·lectiu que continua amb aquest problema. En deixar de considerar-se un problema per a la població en general, va deixar de ser notícia. Les persones que utilitzem cadires de rodes continuem sense poder utilitzar els serveis de qualsevol bar.

Les mesures extraordinàries que es van posar en marxa durant la quarantena, com ara concerts o actes en línia, van dir que seria una modalitat que perduraria en el temps per vendre entrades per la modalitat en línia i apropar la cultura a més públic. Vam comprovar que les reunions de treball es podien fer en línia, inclús un contracte es podia signar a distància amb la signatura digital. Una gran oportunitat per reduir vols i trajectes! Una gran oportunitat perquè persones amb mobilitat reduïda poguéssim assistir a espectacles o congressos llunyans! Una gran oportunitat per deixar de destruir la capa d’ozó! Una gran oportunitat… perduda. La presencialitat s’ha tornat a imposar i ja ningú es recorda d’activar una càmera per aquell que no vol o no pot desplaçar-se. Tornem a perdre els de sempre.

Un altre tema conflictiu va ser l’escolarització presencial dels nens, encara que no hi havia garantia en cap moment que no existís risc de contagi als centres escolars. En general, els nens agafen la COVID lleument o de manera asimptomàtica, però també van haver-hi casos de nens ingressats a les UCI, o que pateixen greus seqüeles o, lamentablement, difunts. Un altre problema era el seu nivell de transmissió del virus. Molts nens no han visitat als seus avis durant mesos per no perdre’s el curs escolar. Alguns nens han tingut educació domiciliària per problemes greus de salut. I altres no han acudit al centre escolar per conviure amb persones d’alt risc. Això vol dir que si el metge considera que el nen o una persona amb qui conviu té risc de morir en cas d’agafar la COVID per causa de patologies prèvies el pediatre ha de signar un formulari que s’envia a Educació i s’assigna un professor a domicili o educació telemàtica. Això és fàcil d’aconseguir? Depèn del pediatre que t’hagi tocat. Existeix un llistat de patologies que et garanteix la seva signatura, però quan la teva patologia o la del teu nen no surt a aquesta llista, comencen els problemes. I si, simplement, una família sense cap patologia pretén que el seu fill no assisteixi a classe durant la pandèmia per pur instin de protecció ho té ben negre.

Facilitar l’educació a distància pot suposar una nova oportunitat per estudiants amb mobilitat reduïda també. Per als nens fascinats amb la tecnologia inclús pot incrementar la concentració. A professors d’alt risc van obligar-los a treballar presencialment quan el més factible era que donessin classes telemàtiques a tots aquells nens que ho demanessin. Una altra gran oportunitat perduda.

Amb el teletreball va passar una cosa semblant. Va quedar clar que el nostre país no estava preparat per aquest nou repte quan en altres països és una forma de treballar habitual. Hem descobert amb la pandèmia que el teletreball és possible en molts casos, fent possible així, la conciliació familiar i laboral, reduint trajectes i emissions de CO₂. Però ningú va veure l’oportunitat d’un canvi. Ningú va pensar que el teletreball és sostenible en el temps. Per al col·lectiu amb discapacitat no va suposar un increment d’ofertes de treball, en el cas de ser demandants de treball. Una altra oportunitat perduda.

I per finalitzar, la vacuna. Va aparèixer la vacuna i el primer col·lectiu a vacunar va ser el més vulnerable, lògicament. La gent gran van rebre les seves vacunes i a continuació, les persones amb discapacitat. Va haver-hi una mica d’embolic perquè solament citaven a les persones que tenien reconeguda la dependència (un concepte diferent de la discapacitat i que no totes les persones amb discapacitat tenen reconeguda o ni tan sols la tramiten). Però el maltractat personal sanitari, un cop mes, va fer un treball excel·lent tot i les traves burocràtiques. La vacunació ha anat força bé. També hem tingut que suportar als negacionistes i la por a la nova vacuna, però està comprovant que tot va millor gràcies a la vacunació. El fet de tornar a fer vida normal massa aviat pot arribar a complicar encara una mica més la situació. Necessitem un alt nivell de vacunació en qualsevol franja d’edat.

Aquesta pandèmia ha demostrat la falta d’inversió en investigació, en personal sanitari i professorat o personal de seguretat. Tot això ha passat factura en vides humanes. Aquesta pandèmia ens ha demostrat que les eines per un món millor ja existeixen, però no interessa utilitzar-les per interessos econòmics.

Estrella Gil García, Escriptora i activista de Prou Barreres

diumenge, 1 d’agost de 2021

LA FALSA SOLIDARIDAD


Las personas que tenemos una discapacidad, cualquiera que ésta sea, no queremos ni la compasión, ni la condescendencia ni la ayuda caritativa y puntual de nadie. Y esto no es ni por un orgullo desmedido ni por un desprecio a la buena voluntad y a la generosidad de la gente. Es más, este comportamiento altruista y solidario siempre lo agradecemos con creces.
Sólo queremos ser ciudadanos como los demás; que nadie nos eche una mano a saltar obstáculos y barreras; lo que pretendemos es que éstos no existan y que las leyes sobre accesibilidad se cumplan en la medida que se promulgan.
A lo que aspiramos es a ser autónomos e independientes el mayor tiempo posible y que nuestros impuestos ( con los que cumplimos como cualquier ciudadano), sirvan también para que nuestra vida sea lo más cómoda y fructífera posible.
Sin embargo, esto que parece tan obvio y aceptable y que dice mucho de nuestra fuerza y capacidad de lucha, es frecuentemente arrojado al cajón del olvido, al de las cosas que pueden esperar o al de los asuntos para los que no hay recursos por parte de las diferentes administraciones e instituciones de esta España nuestra. Por no hablar de los recortes inmisericordes que se acaban de hacer sobre prestaciones y ayudas en aparatos ortopédicos que facilitan nuestra vida cotidiana: sillas de ruedas, ortesis, prótesis, etc.
La mayoría de nosotros , si quiere seguir teniendo una vida autónoma digna e independiente, debe costearse todo este aparataje de su propio bolsillo y estos elementos no son en absoluto baratos, porque como todo lo que se consume en esta parte del mundo, de su fabricación se aprovechan sobremanera todos los productores de los materiales necesarios y sus respectivos intermediarios. En este aspecto, la discapacidad genera mucho dinero.
El problema está en aquellas personas que no tienen los recursos económicos suficientes para acceder a los nuevos avances en Ortopedia. En este caso, la mayoría de ellas se tienen que conformar con quedarse encerradas en casa o seguir dependiendo de alguien que los pueda sacar a la calle en una silla de ruedas antediluviana.
Y lo mismo podríamos decir de aquellas otras que viven encerradas en sus hogares porque su bloque carece de ascensor y sus vecinos no pueden o no quieren invertir su dinero en la colocación de uno ya que todos ellos son gente sana, fuerte y con un magnífico físico que no les impide subir escaleras. Tampoco en esto las instituciones ayudan demasiado. Las subvenciones son pocas, muchas menos desde que llegó la maldita crisis; llegan tarde y mal y siempre son los propietarios los que tienen que adelantar el montante de la obra y esperar luego a que la administración abone dicha cantidad.
Esta es la falsa solidaridad a la que me refiero; la que se pregona de cara a la galería; la que tiene como objetivo primordial destacar la labor de los organizadores y no la de la gente necesitada; a la que recurren nuestros dirigentes en sus mítines electorales para luego olvidarse en el mismo instante en que se bajan de la tribuna.
Que nadie vea en mis reflexiones ningún atisbo de rencor o amargura. Yo, que fui tocada por la polio el mismo año en que el doctor Salt descubrió la vacuna, he sido y soy una privilegiada. Cuando aún nadie hablaba de la cacareada y mal entendida integración; cuando ni siquiera se la esperaba, yo fui una niña igual que las demás allá en la escuela pública de mi pueblo, con mis amigas de entonces, con las de después, en mis estudios posteriores y en cada uno de los lugares que formaron parte de mi niñez y juventud. Así pues, jamás fui marginada ni ninguneada. Nunca se me relegó a un segundo plano en ninguna de las actividades que emprendí y siempre se me valoró en función de mis capacidades intelectuales y personales.
Y esto viviendo durante buena parte de mi existencia en una cruel y opresiva dictadura. Alguno pensará que todo esto fue fruto de mi posición económica y social. Nada más lejos de la realidad. Mis orígenes son humildísimos y en casa, en muchas ocasiones se carecía de lo más elemental y básico. Lo que sí tuve siempre fue un amor infinito a mi alrededor y una claridad de ideas sobre mi futuro por parte de mis padres que se pusieron a labrarlo con infinito esfuerzo.
Por todo ello constato ahora está realidad que me duele tanto. Porque se supone que en pleno siglo XXI no deberíamos estar retrocediendo de esta manera en justicia y recursos sociales.
María José Ramos Mesa
Miguel Hidalgo Herrerias, Agusti Codina Nesplé y 12 personas más
3 comentarios
2 veces compartido
Me gusta
Comentar
Compartir

diumenge, 15 de novembre de 2020

La dignidad de la silla.

La dignidad de la silla.
Sentarte después de haber caminado mejor o peor, pero erguida, no resulta nada fácil.
Pasar de andar a rodar es muy duro, y algunas nos resistimos hasta el final.
Y no es duro porque no sea más cómodo.
En absoluto. A muchas rodar nos permite ir a lugares que ni soñábamos antes.
Rodar nos da alas.
Y sin embargo se vuelve tortura por todas las barreras e inconvenientes que te encuentras día a día.
Incluso las miradas de los demás son más lastimeras cuando te ven rodar que andar,
aunque cuando una sufre de verdad sea caminando.
Es como si la silla llevara incorporada un mecanismo que te roba la dignidad.
Se te niegan mil derechos al sentarte.
Ir por la calle se convierte en una carrera de obstáculos en la que constantemente tu vida peligra, y no es una exageración, desgraciadamente, ya son unos cuantos muertos que lo atestiguan.
Al sentarte, es imposible entrar a muchos lugares, públicos y privados.
Si consigues hacerlo, puede que tu destino sea una esquina “reservada” ,
ni siquiera puedes elegir el sitio en el que colocarte.
De mear y cagar, mejor ni hablamos.
Y si todo no es suficiente, al topar con la falta de conciencia y las respuestas crueles
la poca dignidad que te quedaba se desparrama ante el sinsentido de quienes se creen a salvo de estar ahí sentados.
Un poquito más de amor, por favor.

Maria Gómez Camionero

dissabte, 18 d’abril de 2020

La mirada que no hi veu (… en una societat discapacitada)


Aquests dies de confinament, sense poder sortir de casa o fer-ho només quan és absolutament necessari, sense poder gaudir dels serveis o comerços de la ciutat, sense poder accedir a la feina o poder anar de visita a casa d’un familiar o amic, ens posen en una realitat que, com a mínim per a moltes de nosaltres, era desconeguda. Ara ja no costa imaginar-se que una mateixa no pugui anar al col·legi, a la universitat, a treballar, de compres o al cinema. No costa perquè ho estem constatant en pròpia pell.
I dic per a moltes de nosaltres perquè no ens hi podem incloure totes. La realitat que estem vivint ja formava part dels col·lectius de persones amb diversitat funcional abans de la crisi del CoViD·19; persones amb mobilitat reduïda que viuen en un pis sense ascensor…, comerços, col·legis, instituts o universitats no inclusives…, dones maltractades pels seus familiars o company en situació de no poder demanar ajut…, la solitud dels nostres avis i àvies… Ara, amb el confinament, ens podem veure reflectides en aquesta realitat.
Massa sovint, però, creem pobresa “en tots els aspectes” ignorant l’exclusió aliena i generant una situació de desconnexió. Aquesta pandèmia ens ha aïllat unes persones d’altres o ha convertit a molta gent en discapacitats sense caure a la percepció de què existia ja un col·lectiu que, socialment parlant, patia un virus pitjor com és el del rebuig social, de la desigualtat, del prejudici i, per tant, al rebuig a la persona amb discapacitat.
Resulta curiós que la realitat que vivim actualment sigui la mateixa que ha invisibilitzat, durant anys i amb la negació, a les persones amb alguna discapacitat o, senzillament, persones grans; confinament, aïllament, solitud i la pèrdua de llibertat de passeig. Almenys, és graciós que aquesta “realitat aïllada” que vivim un sector de la població, ara sigui portada dels mitjans de comunicació i que parlin de la “d’aïllament social”.
Però mentre aquesta situació actual desapareixerà, per la nostra resiliència i perquè es revertirà la crisi del CoViD·19, continuarà essent una realitat per als milers de persones amb discapacitat (fins a un 7% del total de la societat catalana) que viurem amb “l’altre virus”. Per a massa persones, aquesta negació a poder sortir de casa, a poder guanyar-se la vida, a poder gaudir d’un restaurant o d’una cervesa amb les amigues, no és res de nou, ni excepcional, ni estrany. I continuarem essent invisibles i invisibilitzades dins una societat que viu una discapacitat que l’angoixa, la frustra i que la consumeix per una manca total d’empatia i sororitat.
Tant de bo ens adonem del privilegi que tenim de formar part d’aquest projecte anomenat societat i compartir les nostres capacitats i emocions amb la resta de persones. Aquest dret, però, no el podem gaudir totes… encara.
Montse Petita, Prou barreres i Militant de la CUP

diumenge, 2 de desembre de 2018

Manifest dia internacional de la disCapacitat.

El ple exercici dels drets de ciutadania de les persones amb discapacitat està inevitablement supeditat a la possibilitat d’accedir, utilitzar i gaudir de tots els entorns, béns, productes i serveis que ofereix la societat en tots els àmbits. Així, l’accessibilitat universal s’entén com un dret necessari per l’exercici ple dels drets humans que consagra la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i, per tant, es tracta d’un bé social bàsic que cal garantir. En aquest sentit, històricament, la incorporació de les persones amb discapacitat al mercat de treball ha estat molt baixa com a conseqüència de les barreres d’accessibilitat i de situacions de discriminació. De fet, només el 38% de les persones amb discapacitat en edat laboral treballen. A més, ara s’hi suma una situació de precarització del mercat de treball, de pocs llocs de treball disponibles i una realitat social i laboral que fa que tenir una feina no garanteixi la inclusió social. Per avançar en la inclusió laboral de les persones amb discapacitat hem de fer un enfocament integral, que reformuli les polítiques, estratègies i plans que han contribuït a crear ocupació, a millorar les condicions d’ocupabilitat, a facilitar l’accés a un lloc de treball de qualitat i a impulsar el desenvolupament professional. Un canvi de model pel qual és imprescindible el diàleg i la col·laboració amb les entitats representatives de les persones amb discapacitat i les seves famílies.
Unes entitats que han estat pioneres en la definició de nous models d’atenció social i en l’articulació del moviment associatiu, però que estan veient greument afectada la seva solidesa i continuïtat per la seva forta dependència del finançament públic i baix accés a fonts de finançament privat. Per això, i per fomentar la participació pública de les persones amb discapacitat, cal revisar l’actual model de finançament de les entitats, siguin o no prestadores de serveis públics, i garantir-ne la seva sostenibilitat. Perquè si garantim l’accessibilitat universal i un moviment associatiu fort, garantim els drets humans de les persones amb discapacitat.
COCARMI / Proubarreres