Aquests dies de confinament, sense poder sortir de casa o fer-ho només quan és absolutament necessari, sense poder gaudir dels serveis o comerços de la ciutat, sense poder accedir a la feina o poder anar de visita a casa d’un familiar o amic, ens posen en una realitat que, com a mínim per a moltes de nosaltres, era desconeguda. Ara ja no costa imaginar-se que una mateixa no pugui anar al col·legi, a la universitat, a treballar, de compres o al cinema. No costa perquè ho estem constatant en pròpia pell.
I dic per a moltes de nosaltres perquè no ens hi podem incloure totes. La realitat que estem vivint ja formava part dels col·lectius de persones amb diversitat funcional abans de la crisi del CoViD·19; persones amb mobilitat reduïda que viuen en un pis sense ascensor…, comerços, col·legis, instituts o universitats no inclusives…, dones maltractades pels seus familiars o company en situació de no poder demanar ajut…, la solitud dels nostres avis i àvies… Ara, amb el confinament, ens podem veure reflectides en aquesta realitat.
Massa sovint, però, creem pobresa “en tots els aspectes” ignorant l’exclusió aliena i generant una situació de desconnexió. Aquesta pandèmia ens ha aïllat unes persones d’altres o ha convertit a molta gent en discapacitats sense caure a la percepció de què existia ja un col·lectiu que, socialment parlant, patia un virus pitjor com és el del rebuig social, de la desigualtat, del prejudici i, per tant, al rebuig a la persona amb discapacitat.
Resulta curiós que la realitat que vivim actualment sigui la mateixa que ha invisibilitzat, durant anys i amb la negació, a les persones amb alguna discapacitat o, senzillament, persones grans; confinament, aïllament, solitud i la pèrdua de llibertat de passeig. Almenys, és graciós que aquesta “realitat aïllada” que vivim un sector de la població, ara sigui portada dels mitjans de comunicació i que parlin de la “d’aïllament social”.
Però mentre aquesta situació actual desapareixerà, per la nostra resiliència i perquè es revertirà la crisi del CoViD·19, continuarà essent una realitat per als milers de persones amb discapacitat (fins a un 7% del total de la societat catalana) que viurem amb “l’altre virus”. Per a massa persones, aquesta negació a poder sortir de casa, a poder guanyar-se la vida, a poder gaudir d’un restaurant o d’una cervesa amb les amigues, no és res de nou, ni excepcional, ni estrany. I continuarem essent invisibles i invisibilitzades dins una societat que viu una discapacitat que l’angoixa, la frustra i que la consumeix per una manca total d’empatia i sororitat.
Tant de bo ens adonem del privilegi que tenim de formar part d’aquest projecte anomenat societat i compartir les nostres capacitats i emocions amb la resta de persones. Aquest dret, però, no el podem gaudir totes… encara.
Montse Petita, Prou barreres i Militant de la CUP
