dilluns, 13 de setembre del 2021

Hem perdut una gran oportunitat

 

[Estrella Gil] Pandèmia i discapacitat. Hem perdut una gran oportunitat

 No Comment

Març de 2020, es declarava l’estat d’alarma a Espanya. Solament es podia sortir de casa per tasques fonamentals (anar a treballar, comprar queviures i poc més) bars i serveis no fonamentals tancats, horaris estrictes i molt limitats per sortir de casa. De sobte, la població en general estava patint les mateixes circumstàncies que qualsevol persona amb discapacitat pateix al llarg de la seva vida. Sense llibertat per sortir quan vol de casa seva, amb uns horaris imposats per altres persones. Sense possibilitat d’accedir a certs locals per les seves barreres arquitectòniques, ni tan sols per utilitzar els serveis a bars o supermercats.

Tot això va provocar un gran rebombori per què sentien que els atacaven els seus drets fonamentals. Els diaris van publicar notícies sobre persones amb problemes d’incontinència urinària que no podien utilitzar els serveis de bars i supermercats lliurement. Oh! De veritat! Això exactament li passa a qualsevol persona amb mobilitat reduïda que utilitza cadira de rodes o similar quan vol anar al servei i es troba al carrer i no troba cap servei adaptat a dins d’un establiment accessible. S’ha fet alguna cosa per solucionar-lo? No. A Barcelona es va crear un llistat de serveis públics que després no es va publicar per por a provocar cues de gent contràries al protocol COVID. Així que no puc assegurar que aquest llistat especifiqués si els banys eren adaptats o no. Avui dia, som l’únic col·lectiu que continua amb aquest problema. En deixar de considerar-se un problema per a la població en general, va deixar de ser notícia. Les persones que utilitzem cadires de rodes continuem sense poder utilitzar els serveis de qualsevol bar.

Les mesures extraordinàries que es van posar en marxa durant la quarantena, com ara concerts o actes en línia, van dir que seria una modalitat que perduraria en el temps per vendre entrades per la modalitat en línia i apropar la cultura a més públic. Vam comprovar que les reunions de treball es podien fer en línia, inclús un contracte es podia signar a distància amb la signatura digital. Una gran oportunitat per reduir vols i trajectes! Una gran oportunitat perquè persones amb mobilitat reduïda poguéssim assistir a espectacles o congressos llunyans! Una gran oportunitat per deixar de destruir la capa d’ozó! Una gran oportunitat… perduda. La presencialitat s’ha tornat a imposar i ja ningú es recorda d’activar una càmera per aquell que no vol o no pot desplaçar-se. Tornem a perdre els de sempre.

Un altre tema conflictiu va ser l’escolarització presencial dels nens, encara que no hi havia garantia en cap moment que no existís risc de contagi als centres escolars. En general, els nens agafen la COVID lleument o de manera asimptomàtica, però també van haver-hi casos de nens ingressats a les UCI, o que pateixen greus seqüeles o, lamentablement, difunts. Un altre problema era el seu nivell de transmissió del virus. Molts nens no han visitat als seus avis durant mesos per no perdre’s el curs escolar. Alguns nens han tingut educació domiciliària per problemes greus de salut. I altres no han acudit al centre escolar per conviure amb persones d’alt risc. Això vol dir que si el metge considera que el nen o una persona amb qui conviu té risc de morir en cas d’agafar la COVID per causa de patologies prèvies el pediatre ha de signar un formulari que s’envia a Educació i s’assigna un professor a domicili o educació telemàtica. Això és fàcil d’aconseguir? Depèn del pediatre que t’hagi tocat. Existeix un llistat de patologies que et garanteix la seva signatura, però quan la teva patologia o la del teu nen no surt a aquesta llista, comencen els problemes. I si, simplement, una família sense cap patologia pretén que el seu fill no assisteixi a classe durant la pandèmia per pur instin de protecció ho té ben negre.

Facilitar l’educació a distància pot suposar una nova oportunitat per estudiants amb mobilitat reduïda també. Per als nens fascinats amb la tecnologia inclús pot incrementar la concentració. A professors d’alt risc van obligar-los a treballar presencialment quan el més factible era que donessin classes telemàtiques a tots aquells nens que ho demanessin. Una altra gran oportunitat perduda.

Amb el teletreball va passar una cosa semblant. Va quedar clar que el nostre país no estava preparat per aquest nou repte quan en altres països és una forma de treballar habitual. Hem descobert amb la pandèmia que el teletreball és possible en molts casos, fent possible així, la conciliació familiar i laboral, reduint trajectes i emissions de CO₂. Però ningú va veure l’oportunitat d’un canvi. Ningú va pensar que el teletreball és sostenible en el temps. Per al col·lectiu amb discapacitat no va suposar un increment d’ofertes de treball, en el cas de ser demandants de treball. Una altra oportunitat perduda.

I per finalitzar, la vacuna. Va aparèixer la vacuna i el primer col·lectiu a vacunar va ser el més vulnerable, lògicament. La gent gran van rebre les seves vacunes i a continuació, les persones amb discapacitat. Va haver-hi una mica d’embolic perquè solament citaven a les persones que tenien reconeguda la dependència (un concepte diferent de la discapacitat i que no totes les persones amb discapacitat tenen reconeguda o ni tan sols la tramiten). Però el maltractat personal sanitari, un cop mes, va fer un treball excel·lent tot i les traves burocràtiques. La vacunació ha anat força bé. També hem tingut que suportar als negacionistes i la por a la nova vacuna, però està comprovant que tot va millor gràcies a la vacunació. El fet de tornar a fer vida normal massa aviat pot arribar a complicar encara una mica més la situació. Necessitem un alt nivell de vacunació en qualsevol franja d’edat.

Aquesta pandèmia ha demostrat la falta d’inversió en investigació, en personal sanitari i professorat o personal de seguretat. Tot això ha passat factura en vides humanes. Aquesta pandèmia ens ha demostrat que les eines per un món millor ja existeixen, però no interessa utilitzar-les per interessos econòmics.

Estrella Gil García, Escriptora i activista de Prou Barreres

diumenge, 1 d’agost del 2021

LA FALSA SOLIDARIDAD


Las personas que tenemos una discapacidad, cualquiera que ésta sea, no queremos ni la compasión, ni la condescendencia ni la ayuda caritativa y puntual de nadie. Y esto no es ni por un orgullo desmedido ni por un desprecio a la buena voluntad y a la generosidad de la gente. Es más, este comportamiento altruista y solidario siempre lo agradecemos con creces.
Sólo queremos ser ciudadanos como los demás; que nadie nos eche una mano a saltar obstáculos y barreras; lo que pretendemos es que éstos no existan y que las leyes sobre accesibilidad se cumplan en la medida que se promulgan.
A lo que aspiramos es a ser autónomos e independientes el mayor tiempo posible y que nuestros impuestos ( con los que cumplimos como cualquier ciudadano), sirvan también para que nuestra vida sea lo más cómoda y fructífera posible.
Sin embargo, esto que parece tan obvio y aceptable y que dice mucho de nuestra fuerza y capacidad de lucha, es frecuentemente arrojado al cajón del olvido, al de las cosas que pueden esperar o al de los asuntos para los que no hay recursos por parte de las diferentes administraciones e instituciones de esta España nuestra. Por no hablar de los recortes inmisericordes que se acaban de hacer sobre prestaciones y ayudas en aparatos ortopédicos que facilitan nuestra vida cotidiana: sillas de ruedas, ortesis, prótesis, etc.
La mayoría de nosotros , si quiere seguir teniendo una vida autónoma digna e independiente, debe costearse todo este aparataje de su propio bolsillo y estos elementos no son en absoluto baratos, porque como todo lo que se consume en esta parte del mundo, de su fabricación se aprovechan sobremanera todos los productores de los materiales necesarios y sus respectivos intermediarios. En este aspecto, la discapacidad genera mucho dinero.
El problema está en aquellas personas que no tienen los recursos económicos suficientes para acceder a los nuevos avances en Ortopedia. En este caso, la mayoría de ellas se tienen que conformar con quedarse encerradas en casa o seguir dependiendo de alguien que los pueda sacar a la calle en una silla de ruedas antediluviana.
Y lo mismo podríamos decir de aquellas otras que viven encerradas en sus hogares porque su bloque carece de ascensor y sus vecinos no pueden o no quieren invertir su dinero en la colocación de uno ya que todos ellos son gente sana, fuerte y con un magnífico físico que no les impide subir escaleras. Tampoco en esto las instituciones ayudan demasiado. Las subvenciones son pocas, muchas menos desde que llegó la maldita crisis; llegan tarde y mal y siempre son los propietarios los que tienen que adelantar el montante de la obra y esperar luego a que la administración abone dicha cantidad.
Esta es la falsa solidaridad a la que me refiero; la que se pregona de cara a la galería; la que tiene como objetivo primordial destacar la labor de los organizadores y no la de la gente necesitada; a la que recurren nuestros dirigentes en sus mítines electorales para luego olvidarse en el mismo instante en que se bajan de la tribuna.
Que nadie vea en mis reflexiones ningún atisbo de rencor o amargura. Yo, que fui tocada por la polio el mismo año en que el doctor Salt descubrió la vacuna, he sido y soy una privilegiada. Cuando aún nadie hablaba de la cacareada y mal entendida integración; cuando ni siquiera se la esperaba, yo fui una niña igual que las demás allá en la escuela pública de mi pueblo, con mis amigas de entonces, con las de después, en mis estudios posteriores y en cada uno de los lugares que formaron parte de mi niñez y juventud. Así pues, jamás fui marginada ni ninguneada. Nunca se me relegó a un segundo plano en ninguna de las actividades que emprendí y siempre se me valoró en función de mis capacidades intelectuales y personales.
Y esto viviendo durante buena parte de mi existencia en una cruel y opresiva dictadura. Alguno pensará que todo esto fue fruto de mi posición económica y social. Nada más lejos de la realidad. Mis orígenes son humildísimos y en casa, en muchas ocasiones se carecía de lo más elemental y básico. Lo que sí tuve siempre fue un amor infinito a mi alrededor y una claridad de ideas sobre mi futuro por parte de mis padres que se pusieron a labrarlo con infinito esfuerzo.
Por todo ello constato ahora está realidad que me duele tanto. Porque se supone que en pleno siglo XXI no deberíamos estar retrocediendo de esta manera en justicia y recursos sociales.
María José Ramos Mesa
Miguel Hidalgo Herrerias, Agusti Codina Nesplé y 12 personas más
3 comentarios
2 veces compartido
Me gusta
Comentar
Compartir